Homeopatia

L’Homeopatia és una teràpia energètica que precisa d’un mitjà material per dur-se a terme. La medicina al·lopàtica ha criticat durant molts anys l’ús de l’homeopatia pel fet de no trobar, en la majoria dels preparats, restes materials (molècules) de la substància en qüestió. El motiu pel qual l’homeopatia és tan criticada per la ciència clàssica, és que en la seva composició no hi trobem o hi trobem en molt escassa quantitat, aquelles substàncies que estan indicades en la seva composició.  Per a obtenir el medicament homeopàtic d’una substància, la substància en qüestió ha de ser diluïda i dinamitzada (agitada) diverses vegades, depenent de l’efecte terapèutic que es desitgi. Contràriament al que la lògica cartesiana ens diria, com més diluïda i dinamitzada està una substància (per tant, quantes menys restes d’aquesta es trobin en el preparat), més profund i fort és l’estímul que realitza sobre l’organisme.

El principi bàsic sobre el que es construeix l’homeopatia  és el de similitud o Similimum: l’igual cura l’igual. Segons els principis hanemanians, el que una substància produeix en dosis ponderals (on existeix molècula en quantitat suficient com per ser mesurada), la mateixa substància, diluïda i dinamitzada, conté l’estímul necessari per revertir aquests mateixos efectes. Per exemple: la Ipecacuanha és una planta, el xarop de la qual és usat a nivell hospitalari per a induir el vòmit, actua a nivell local com a irritant i a nivell del bulb cerebral zona on es troba el centre del vòmit i el centre de la tos, com a expectorant. La mateixa substància homeopatitzada, Ipeca, és un remei d’ús habitual per tractar excessos de tos que desencadenen vòmits.

S’usen tant substàncies d’origen vegetal, com animal o mineral. Tracta tant símptomes físics, com mentals, com emocionals, ja que considera que totes les disharmonies existents en la globalitat de l’ésser humà (aspectes físics, mentals, emocionals, espirituals, energètics), són diferents expressions o símptomes d’una situació de pèrdua de salut.

És una teràpia vibracional, energètica, els mecanismes d’acció de la qual no s’expliquen per la física clàssica ni la biologia, si no que s’expliquen per la física quàntica. L’homeopatia té les seves pròpies bases de funcionament, algunes d’elles explicades i recolzades per la física i la bioquímica com són:

  • la Llei d’Ardnt-Schulz: estímuls dèbils augmenten lleugerament la resposta biològica, estímuls mitjans l’augmenten de manera més marcada, estímuls forts la suprimeixen i els molts forts detenen la resposta biològica.
  • el principi de no linealitat, llei d’efectes inversos: falta de relació proporcional entre un estímul i la seva conseqüència, que inclou el fenomen caòtic com un comportament impredictible, i la sensibilitat a petites pertorbacions
  • hormesi: dualitat en els efectes, inhibitoris o estimulants, causat per un mateix agent en diferents dosis o en temps diferents.
  • estructura de l’aigua: memòria molecular en un gran nombre de molècules quan interaccionen amb altres, a través de principis físics coneguts. Es parla de l’existència de patrons organitzats a l’aigua i a la matèria condensada), teoria dels fractals (el tot conté informació de les parts i les parts contenen informació del tot), per tant, per molt diluïda que estigui una molècula, la memòria de les partícules que han estat en contacte amb aquesta substància serà suficient per contenir tota la informació de la substància.

Escoles homeopàtiques

Hi ha 3 grans escoles:

  • unicista: sol prescriure un sol remei que té una similitud molt gran amb la manera d’emmalaltir de la persona a qui se li prescriu
  • pluralista: es prescriuen diversos medicaments homeopàtics per tractar diversos símptomes
  • complexista; es prescriuen diversos remeis homeopàtics que tracten un mateix símptoma des de diferents vessants que s’agrupen en un sol preparat.
Share Button