Evidència científica en medicina complementària

file7071303313583Un dels problemes més importants a l’hora de generar evidència científica sobre la utilitat dels tractaments complementaris està en la metodologia requerida per fer estadística, poder comparar resultats i treure conclusions estadísticament significatives que avalen els resultats obtinguts. Algunes teràpies naturals com l’homeopatia i l’acupuntura, per la seva idiosincràsia, requereixen un model científic especial, adaptat a les seves característiques i que requereix nous processos de validació, el que dificulta la realització de determinats estudis.

Per exemple: en medicina convencional davant d’un simple mal de cap a la majoria dels pacients se’ls receptarà un paracetamol. Si es vol comprovar l’eficàcia del paracetamol en el mal de cap, es dissenyarà un estudi aleatoritzat de casos i controls, amb sort a doble cec (ni el pacient ni el metge saben que està prenent realment el pacient) amb dos grups de persones ( un grup control que rebrà una pastilla placebo en lloc de paracetamol i un grup de casos que sí rebrà el paracetamol) i amb el nombre suficient de participants de característiques similars (edat, sexe, si rep altres tractaments o no …) per poder treure conclusions estadísticament significatives. Se’ls tractarà amb les mateixes pautes (posologia, durada de tractament …), s’analitzaran els resultats de cada grup (els que han estat tractats amb paracetamol i els que han estat tractats amb placebo), es compararan i es trauran conclusions estadísticament significatives sobre la seva utilitat o no.

Doncs bé, aquest tipus d’enfocament és el que es pretén – s’exigeix ​​en les medicines i teràpies complementàries i, és el més difícil d’assolir. En aquest tipus de teràpies i medicines no només es contemplen factors com l’edat, el sexe, l’existència de malalties concomitants o altres tractaments…, com fa la medicina convencional, sinó que contempla aspectes molt més globals de la persona com: tipologia física i de caràcter, qualitat i hores son, qualitat de les digestions, tipus d’aliments que prefereix i rebutja, amb el que millora o empitjora el mal de cap, si té algun horari d’aparició en concret o no, en quina part de la cap sent el dolor, com és el dolor (pressió, punxada, calor, fred…). Les variables a tenir en compte a l’hora de triar el tractament idoni són tan àmplies i variades que fa molt difícil poder realitzar estudis científics com els que es realitzen en medicina convencional, ja que és molt difícil trobar suficients pacients amb característiques similars.

Una altra limitació per poder realitzar estudis a les medicines complementàries és que moltes d’elles actuen per diferents vies, tenen diferents mecanismes d’acció que davant estudis tan reduccionistes com els que es realitzen en medicina convencional, no poden ser valorats o fins i tot, acaben sent un impediment per poder obtenir resultats objectius que demostrin la seva eficàcia.

No obstant això, els facultatius en Medicina Integrativa ens esforcem diàriament per donar la credibilitat i el prestigi que es mereix aquest tipus de medicina i d’enfocament de la salut i, regularment apareixen estudis de molta qualitat que donen suport científicament la seva utilitat mèdica. Hi ha múltiples estudis científics en altres teràpies i enfocaments complementaris com l’homeopatia, l’aromateràpia, la nutrició, les visualitzacions, entre moltes altres que acrediten i expliquen la seva utilitat en aquests i altres tipus de malalts i malalties.

Mètode científic i experimentació amb homeopatia

El mètode científic consta de les següents fases7: observació, formulació d’hipòtesis, experimentació, i emissió de conclusions.

Observació
Examinar atentament els fets i fenòmens que tenen lloc a la natura i que poden ser percebuts pels sentits.
Formulació d’hipòtesis
Elaborar una explicació provisional dels fets observats i de les seves possibles causes.
Experimentació
Reproduir i observar diverses vegades el fet o fenomen que es vol estudiar, modificant les circumstàncies que es considerin convenients. Durant l’experimentació, els científics acostumen a realitzar múltiples mesures de diferents magnituds físiques. D’aquesta manera poden estudiar quina relació hi ha entre una magnitud i l’altra.
Emissió de conclusions
Interpretació dels fets observats d’acord amb les dades experimentals. De vegades es repeteixen certes pautes en tots els fets i fenòmens observats. En aquest cas pot enunciar una llei. Una llei científica és la formulació de les regularitats observades en un fet o fenomen natural. En general, s’expressa matemàticament. Les lleis científiques s’integren en teories. Una teoria científica és una explicació global d’una sèrie d’observacions i lleis interrelacionades.

Els nivells d’evidència científica son 8, 9:

  • Ia: L’evidència prové de la metaanàlisi d’assaigs controlats, aleatoritzats, ben dissenyats.
  • Ib: L’evidència prové de, almenys, un assaig controlat aleatoritzat.
  • IIa: L’evidència prové de, almenys, un estudi controlat ben dissenyat sense aleatoritzar.
  • IIb: L’evidència prové de, almenys, un estudi no completament experimental, ben dissenyat, com els estudis de cohorts. Es refereix a la situació en què l’aplicació d’una intervenció està fora del control dels investigadors, però l’efecte pot avaluar.
  • III: L’evidència prové d’estudis descriptius no experimentals ben dissenyats, com els estudis comparatius, estudis de correlació o estudis de casos i controls.
  • • IV: L’evidència prové de documents o opinions de comitès d’experts o experiències clíniques d’autoritats de prestigi o els estudis de sèries de casos.

L’homeopatia no té fixat un remei per a cada patologia en particular. Hi ha remeis particulars per a grups de símptomes particulars. La individualització dels símptomes de malaltia és prioritària a la malaltia en si mateixa en el procés d’elecció del remei homeopàtic.
En la selecció del remei homeopàtic, ment i constitució general també tenen importància, particularment en casos de malaltia crònica. Llavors el remei pot ser diferent no només per la mateixa malaltia sinó també per a dos malalts que pateixen la mateixa malaltia amb diferents símptomes. El remei particular se selecciona sobre la base de la totalitat dels símptomes. Per fer estudis clínics aleatoritzats hi ha un problema de selecció del remei per a una mateixa malaltia. Els estudis haurien d’estudiar grups de símptomes i les seves corresponents remeis per tal de trobar una eficàcia causal. Per dir que un remei homeopàtic és comparable o superior al tractament estàndard s’ha de fer un estudi comparatiu aleatoritzat. La resposta que ha de respondre en un estudi a doble cec aleatoritzat amb placebo és si el remei homeopàtic és més eficaç que el placebo. Això porta problemes ètics quan es pretén fer estudis amb humans en malalties cròniques o greus 5.
L’absència física de molècules farmacològiques dificulta el seguiment i estudi de la ruta exacta que segueix el medicament una vegada és ingerit pel pacient i dificulta tenir una relació temporal.
Una altra dificultat està en la necessitat d’investigar en almenys 3 disciplines científiques diferents: física, biologia i medicina.
La majoria dels experiments realitzats en els laboratoris no poden ser reproduïts per un altre grup d’investigadors, perquè aquests estudis involucren molts paràmetres biològics de diverses disciplines com citogenètica, bioquímica, hematologia i microscòpia electrónica4.
Les dilucions ultra baixes no poden ser sotmeses a un control de qualitat, a causa de dificultats analítiques inherents a les baixes concentracions. Tot i això, amb els avenços científics i tècnics, els controls de qualitat es podran realitzar cada vegada més i mejor5.
La investigació només es pot realitzar amb integritat per investigadors que estiguin preparats per acceptar les conseqüències de les observacions que fan. La majoria dels investigadors convencionals com els homeopàtics estan massa lligats a les seves creences com per poder fer una avaluació objectiva dels resultats i així evitar biaixos (observacionals) 5.
Es necessita definir la forma i la mesura de l’homeopatia en termes observacionals que es puguin confirmar, generant dades amb mètodes estadístics, els quals siguin aplicables a totes les realitats físiques.
La manca d’una explicació exacta de com funciona l’homeopatia, fa que els resultats empírics trobats en diversos estudis no es puguin relacionar amb exactitud i no es pugui parlar d’una coherència científica. La coherència amb la teoria és de vital importància en la medicina basada en l’evidencia6.

Bibliografia

  1. Bellavite P. Complexity science and homeopathy: a synthetic overview. Homeopathy (2003) 92, 203-212.
  2. Bellavite P., Ortolani R., Pontarollo F., Pitari G., Conforti A. Immunology and homeopathy. 5. The rationale of the Simile. eCAM 2007;4(2) 149-163. doi:10-1093/ecam/nel117.
  3. Weingärtner O. The homeopathic mechanism from the viewpoint of a quantum mechanical paradoxon. The Journal of Alternative and Complementary Medicine 2005. 11 (5): 773-774.
  4. Khuda-Bukhsh A. Laboratory research in homeopathy: Pro. Integrative Cancer Therapies 2006; 5(4): 320-332.
  5. Turner P. Is there a bridge between homeopathy and conventional medicine? The fourth Blackie memorial lectura. November 1988.
  6. Tonelli M., Callahan T. Why alternative medicine cannot be evidence-based? Academic medicine 2001; 76 (12): 1213-1220.
  7. http://www.quimicaweb.net/ciencia/paginas/metodocc.html
  8. Evidence based homeopathy June 2008. Scientific framework of homeopathy. After 63rd congress 2008.
  9. http://es.wikipedia.org/wiki/Nivel_de_evidencia
Share Button